Les dones sirianes reclamen la veritat

| Published on Diari Jornada | 18 August 2018 |

Organitzades a la diàspora, milers de dones continuen buscant els seus marits i fills, segrestats, empresonats i executats per règim d’al-Assad

Asseguda en una lluminosa sala d’estar, al districte grec ortodox de Geitawi, la Fadwa Mahmoud joguineja amb un penjoll en forma d’oreneta. És refinada, té una mirada forta i unes arrugues marcades pel dolor i el temps suspès. Malgrat que han passat gairebé sis anys, encara porta l’aliança al dit i recorda amb claredat aquell dia a final d’estiu.

Era a casa seva, a Damasc, fent un plat tradicional del Llevant, quan el seu fill Maher li va trucar per darrera vegada. «Som al cotxe, venim cap a casa. Acabo de recollir el pare a l’aeroport», recorda que li va dir. I continua el relat: «Uns minuts després li vaig trucar per preguntar-los si volien tabule. El telèfon estava desconnectat. Des de llavors, mai he sabut què els va passar».
El seu fill Maher i el seu marit Abdelaziz van desaparèixer el 20 de setembre del 2012. Són dues de les 75.000 persones desaparegudes a Síria des del començament del conflicte el 2011. Amnistia Internacional estima que la majoria de les desaparicions forçades han estat perpetrades pel règim sirià, tot i que almenys 7.500 s’atribueixen a altres grups armats, com ara l’Estat Islàmic (EI), Jabhat al-Nusra i Hezbollah.

«L’Abdelaziz era membre del partit comunista sirià i havia anat a la Xina per a cercar possibles solucions pacífiques al conflicte. Era un home que creia en la no-violència. No va usar mai una arma», afirma la Fadwa. «El règim sempre ha negat la seva presència en presons de Síria, però estic segura que va ser el Mukhabarat [el servei secret] qui els va detenir».

La Fadwa, que és alauita com la família d’Al-Assad, coneix perfectament els mètodes de detenció i tortura del règim. Detinguda el 1991 per haver format part d’un partit opositor al Baas, va complir un any i mig de presó mentre estava embarassada del seu fill Maher. El seu marit n’hi va estar 14. Evoca aquells anys amb un innegable vel de nostàlgia, mentre detalla els noms dels companys de detenció, aquells que van desaparèixer, i parla dels ideals que els feien amagar-se en barraques humides per llegir els llibres de Marx, Lenin i Gramsci, prohibits pel règim.

El fenomen de les desaparicions forçades, però, no és nou, sinó que ha estat una constant a Síria des dels anys vuitanta. Fer desaparèixer milers de persones ha estat el mètode més efectiu per suprimir l’oposició i la dissidència. Tant ahir com avui. «Són desenes de milers, les persones detingudes les últimes tres dècades de les quals s’ha perdut el rastre», explica Leen Hashem, responsable d’Amnistia Internacional (AI) per a Síria. «Des del 2011, però, el fenomen s’ha intensificat. Normalment, la gent és detinguda en checkpoints o directament a casa. Les famílies dels desapareguts viuen en un estat de suspensió permanent, sense saber on són els seus éssers estimats i si encara són vius. I els familiars que intenten descobrir la veritat arrisquen la vida», denuncia.

La Fadwa es va veure obligada a abandonar Síria pocs mesos després de la desaparició del Maher i l’Abdelaziz, per raons de seguretat vinculades amb la seva investigació. Avui viu a Berlín, però la seva vida és a cavall entre Alemanya i el Líban. En aquest país, el 2017, juntament amb un grup de dones sirianes, va fundar el moviment Famílies per la Llibertat, amb l’objectiu de donar veu a les famílies dels presoners desapareguts o dels civils de qui s’ha perdut el rastre. «No som un grup polític, no representem l’oposició ni el règim. Som famílies: mares, germanes, dones. El que demanem és el dret a la veritat. Volem saber on són els nostres fills», reivindica.

Com a l’Argentina, durant la dictadura de Jorge Rafael Videla, quan les mares es trobaven a la Plaza de Mayo per demanar veritat i justícia per als fills desapareguts, avui ho fan les dones sirianes a Londres, París o Brussel·les. Lloguen un autobús, el cobreixen amb fotografies dels familiars i recorren les capitals europees per cridar l’atenció dels governs sobre la qüestió dels desapareguts a Síria.

Les dones pertanyen a diferents grups ètnics i confessionals: són àrabs i alauites, cristianes i musulmanes, i provenen de diverses regions de Síria. La pròxima cita serà a Berlín, a principi de setembre, Dia Internacional dels Desapareguts.

Xarxa a la diàspora
Ens trobem amb la Ghada Abo Mestu una tòrrida tarda de final de Ramadà. En un poble remot de la vall de la Bekaa, al Líban, on conviuen minarets i campanars, hi ha en curs una trucada per Skype amb altres dones del moviment. Així es coordina la diàspora de familiars dels desapareguts sirians a Alemanya, França, el Regne Unit i el Líban.

«El meu marit no era ni un activista ni un opositor al règim, era pagès», diu la Ghada. Prové de Daraa, una ciutat fronterera a mig camí del desert, on el març del 2011 un grup de nens va escriure en un mur: «La gent vol la caiguda del règim». Les tortures patides pels infants a mans de les forces de seguretat van provocar la revolta de la població civil, que es va estendre per tot Síria.

«Quan van començar les protestes, el meu marit repetia: “Fins i tot si cau Bashar al-Assad, jo seguiré sent un pagès”. Un dia va anar a treballar uns camps propers a una zona militar del règim i no va tornar mai més», explica la Ghada.

A la sala d’estar de casa seva, ha reunit altres dones. Prefereixen mantenir-se anònimes per seguretat: «Si els nostres éssers estimats encara són vius, en patirien les conseqüències», asseguren.

De desapareguts a difunts 
Les seves històries es repeteixen: homes encaputxats, armats amb kalàixnikovs, van trucar a la porta de casa a mitjanit. Van agafar els homes i se’ls van emportar. «No sé qui eren, si del Mukhabarat o de Jabhat al-Nusra. Van cridar el meu marit pel seu sobrenom. Li van dir: “Abu Ahmed, Abu Ahmed, porteu els vostres documents i el telèfon mòbil i seguiu-nos”. Des de llavors no he sabut res d’ell», explica una de les dones.

En aquests set anys, la revolució, que va començar de manera pacífica el 2011, s’ha convertit en una atroç guerra civil que suma ja més de 500.000 morts. Gairebé onze milions de persones s’han vist obligades a fugir de casa seva, entre refugiades en altres països i desplaçades internes. Una xifra que representa més de la meitat de la població del país.

A això s’afegeix un nombre desconegut de joves que són a l’estranger per escapar-se del servei militar obligatori, un milió i mig de persones buscades per les autoritats i milers de desapareguts.

Les ciutats sirianes han quedat reduïdes a runa. Milícies i senyors de la guerra dominen bona part del territori i, mentre els garants de l’acord d’Astanà —Rússia, Iran i Turquia— comencen a parlar de reconstrucció i de retorn dels refugiats, la qüestió de la justícia i els desapareguts resta en l’oblit.

Les últimes setmanes, centenars de famílies sirianes han descobert que el govern ha emès certificats de defunció per a persones desaparegudes, la majoria de les quals han patit execucions sumàries dins les presons del règim. Nombrosos observadors i experts en drets humans afirmen que Bashar al-Assad se sent confiat d’haver guanyat la guerra. Amb la impunitat internacional, Al-Assad és conscient que no hi haurà cap canvi de règim i que l’esperit revolucionari de milers de civils i activistes ha estat destruït.

Demanant justícia 
No és fàcil concertar una cita amb l’advocada Noura Ghazi Safadi, fundadora de Famílies per la Llibertat i experta en matèria de detencions arbitràries i desaparicions forçoses. Alterna conferències, reunions amb la Comissió Europea i converses amb supervivents de presons governamentals. Des del 2011, s’ha reunit amb més de 2.000 detinguts, entre civils, activistes pacífics, presos polítics i opositors governamentals, i ha recollit testimonis i denúncies sobre tortures físiques i psicològiques sofertes dins les presons del règim de Bashar al-Assad.

La Noura Ghazi ha passat milers d’hores en centres penitenciaris sirians, visitant presoners i parlant amb les famílies. Sempre darrere els barrots, es va casar amb Bassel Khartabil Safadi, enginyer informàtic i conegut activista contra el règim d’Al-Assad.
El Bassel va ser un dels pares de la revolució siriana. Detingut el març del 2012, la Noura en va perdre el rastre el 2015. Arran dels riscos que patia i les amenaces del terrible aparell de seguretat del règim, també ella es va veure obligada a abandonar Síria. «L’agost passat, vaig descobrir que havien executat el meu marit. On és el seu cos? On són els cossos de totes les persones desaparegudes?», es pregunta l’advocada. «El que busquem és veritat i justícia. Volem un tribunal especial per als delictes comesos a Síria. I estic segura que un dia portarem tots els responsables d’aquests delictes davant d’un tribunal», afirma.

https://www.diarijornada.coop/mon/20180818/dones-sirianes-reclamen-veritat-desapareguts